Estudis de Democràcia Comunal. Comunalitzant la vida més enllà del capital

En continuïtat amb el Seminari Internacional de Democràcia Comunal celebrat el 18 de juny de 2022 a Sants (Barcelona), organitzat per la UPA i la Comunalitat de Sants, en el marc de la Xarxa Internacional de Democràcia Comunal (XIDEC), amb la intervenció d’experiències de Veneçuela, Estats Units, Argentina, Kurdistan, Euskal Herria i Catalunya, plantegem un nou curs per reflexionar, aprofundir, aprendre i compartir sobre les pràctiques sociopolítiques emmarcades en el concepte de Democràcia Comunal.

Calendari

• 1a SESSIÓ. 12/01/2023
  Obertura. Produir i pensar el nosaltres com a Món comú. Amb Marina Garcés.
• 2a SESSIÓ. 19/01/2023
  Introducció “Els comuns com a verb, comunalitzar a la pràctica”. Amb Sergio Ruiz Cayuela.
• 3a SESSIÓ. 26/01/2023
  El comú català. Amb David Algarra.
• 4a SESSIÓ. 02/02/2023
  Gestió comunitària de la cultura i economia solidària. Amb Mariona Soler i Santi Eizaguirre.
• 5a SESSIÓ. 03/02/2022
  Comunalitat i decolonialitat. Amb José Romero Losacco.

Pràctiques comunals i estratègies de lluita

En un context de crisi global generalitzada de l’Estat i de la democràcia parlamentària, totalment incapaç de respondre i d’atendre les desigualtats socials derivades de l’hegemonia del capitalisme neoliberal, és més imprescindible que mai generar mecanismes de reconeixement i d’aprenentatge mutu sobre experiències i pràctiques concretes d’autoorganització de la (re)producció social sobre diferents territoris a tot el Món. Resulta fonamental realitzar una tasca en una doble direcció, d’una banda construir ponts de diàleg que permetin emmirallar-nos i multiplicar l’antagonisme i la realització de les necessitats socials arreu, superant de forma quotidiana les crisis múltiples del capital que ens atenallen de forma estructural. De l’altra, al mateix temps, s’imposa anar aprofundint en les pràctiques comunals i les estratègies de lluita de la nostra realitat local immediata, els nostres barris i pobles.

Les pràctiques d’autoorganització i d’autogestió concretes de la Democràcia Comunal en diàleg amb les referències internacionals poden retroalimentar-se i enriquir-se, obrir itineraris i fixar un horitzó emancipatori per les lluites populars de tot el Món. És el moment, com diuen des de la XIDEC de “treure’ns les sabates per veure que hi ha sota els nostres peus”. Això és, recórrer els territoris, compartir les maneres de fer i els sabers de les experiències de lluita i d’autoorganització que ja existeixen aquí i ara, per construir i mancomunar un procés col·lectiu a diferents escales cap a la Democràcia Comunal.

És més fàcil imaginar-se la fi del Món, que la continuació del capitalisme

“És més fàcil imaginar la fi del Món que la fi del capitalisme”, deia Fredric Jameson a la dècada de 1990. Avui, trenta anys més tard, l’espiral inflacionista, les crisis econòmiques virulentes, l’augment de l’extractivisme de les elits globals, el creixement incessant de la polarització social, l’explotació endèmica, el patriarcat, el colonialisme i el racisme estructural, les guerres per l’hegemonia política, el canvi climàtic o la crisi energètica, i un llarg etcètera, no tan sols confirmen els pitjors pronòstics, sinó que en una pirueta perversa, percuteixen i agreugen les condicions de vida de bona part de la humanitat –sí, semblava-que-no, però, podíem-anar-encara-pitjor-. El propi capitalisme neoliberal, malgrat la seva faceta camaleònica, integradora i devoradora d’antagonismes, sembla inoperant per solventar les pròpies contradiccions. Per aquest motiu, com ens diu de forma intel·ligent Evgeny Morozov, tot adaptant la sentència jamesoniana, “avui és més fàcil imaginar-se la fi del Món, que la continuació del capitalisme”. Certament, l’aparent única sortida, la inflació del control o el retorciment disciplinari de cert capitalisme d’estat, sembla una solució pitjor que les anteriors. Fins i tot, com a expressió d’aquest fenomen, a redós de la situació, hi ha qui de la possibilitat del col·lapse n’ha inventat una disciplina, la col·lapsologia. Algunes veus ens parlen de l’emergència del tecno-feudalisme, com a expressió de la crisi de la globalització –llegeixis l’hegemonia nordamericana- i la fragmentació de la sobirania a mans dels emancipats super-rics del planeta, per bé que ben bé es podria seguir anomenant, tecno-capitalisme.

Ara bé, l’únic col·lapse i la veritable catàstrofe dels nostres dies, és seguir vivint sense qüestionar-nos i sense impugnar la realitat i la narrativa del “realisme capitalista”; sense, com diria Benjamin, activar el fre d’emergència, i saltar precipitadament del tren, per possibilitar i activar altres maneres de viure, altres maneres de fer i de relacionar-nos, i sobretot, d’altres maneres de trobar-nos i de produir i (auto)gestionar la vida en comú. Haurem de deixar els “sense” per pensar els “amb” i els “com”. Pensar i analitzar críticament les pràctiques, aprendre els sabers pràctics que ens han de portar a desempallegar-nos d’aquest mode de producció inhumà, perquè és una obligació ètica i un deure ineludible de l’avui. Necessitem construir nous horitzons comunitaris-populars, com diria la Raquel Gutiérrez Aguilar, espais diferencials articulats des de baix, basats en la cooperació i el suport mutu, que posin la cura al centre. Aquí i allà, a Catalunya i al Món, especialment a l’Amèrica Llatina, ja existeixen iniciatives referents que ens poden servir d’inspiració, es tracta de conèixer-les i aprofundir-hi per adaptar-les i replicar-les. En aquesta direcció, com un primer pas, s’incardina la proposta d’aquest curs sobre Democràcia Comunal organitzat conjuntament per la Universitat Popular Autogestionada i la Comunalitat de Sants.

Què és la democràcia comunal?

Però, de què parlem exactament quan esgrimim el concepte de Democràcia Comunal? Des del punt de vista històric, ja es des de la Grècia clàssica, més o menys podem imaginar d’on prové el primer concepte –Democràcia, el poder del poble-; també podem asseverar quin és l’origen del segon parell conceptual –Comunal-, a partir de les formes de gestió dels recursos compartits des de l’Edat Mitjana (terres, energia, aigua, força de treball…). Podria ser la “reconquesta” comunal el revers emancipador d’aquest hipotètic “tecno-feudalisme”? Durant les darreres dècades, a partir de la pionera mirada d’Elionor Ostrom i la gestió comuna dels recursos naturals, s’ha inaugurat un nou paradigma que permet respondre a l’embat privatitzador neoliberal, i poder trencar, i anar més enllà de les de velles dicotomies Estat-Mercat, Públic-Privat, Producció-Reproducció. Però què succeeix quan ajuntem els dos conceptes, i en diem Democràcia Comunal? Es una simple forma de gestió democràtica dels recursos naturals comuns?, és una forma de propietat?, és una forma de govern?, o més aviat, és una pràctica (verb), una interacció social a autoregular des d’una instància autònoma? Quins exemples de pràctiques existents de comunalització podem identificar a l’actualitat, ara i aquí, a les nostres comunitats, barris, pobles i ciutats? Com funcionen i gestionen aquestes experiències locals? Quina relació amb el mercat i l’estat? Quins fonaments històrics podem trobar a Catalunya mateix? Quines formes prenen els comuns ( naturals, urbans, culturals…)? I més enllà? Quines referències existeixen a nivell internacional? Com, a partir de tots aquests exemples és possible construir una democràcia comunal com a font de sobirania popular i forma de gestió democràtica dels recursos comuns? Aquestes són les preguntes que tractarem d’enunciar i respondre en aquest curs introductori sobre els comuns, les pràctiques de comunalització i –potser millor, en plural- les Democràcies Comunals.